Llibre per a les escoles. Mots encreuats.

mots encreuats

Mots encreuats.

Mots encreuats

 

1.- Lloc on hom va  a dormir a l’inrevés / Eina de segar herba /masculí  2.- Catalunya / Pedra /Acusatiu masculí del pronom de tercera persona  ell / femení  3.- Nom propi de la sirena de la Santa Espina   4.- El que diu una vaca / Quarta lletra del abecedari / El que deixa anar amb un cert impuls  alguna cosa.  5.- La mare de la Maria en la Santa Espina / Nota musical / Consonant  6.- Mort / cinc / Autor de la Santa Espina, a l’inrevés  7.- Instrument musical / Mil / Deu dels moros  8.- Abans de Crist /  Vocal / Instrument de percussió  9.- Consonant que no sona /Qualsevol dels moviments que fa l’home quan camina, alçant i avançant un peu fins  a tornar-lo a posar a terra, a l’inrevés /Casa / Ultima lletra

a.- Cent / Mil / La primera dona  b.- Lletra que no existeix en el alfabet castellà / Nom del Joglar de la Santa Espina  c.- A l’inrevés, casa / Persona que te el domini d’alguna cosa  d.- Pare de la Maria / Cansat e.- Nota musical / El pare del pare / Vocal f.- Parella / Disc  g.- Part de les aus / Senyora  h.- Cinquanta / cinc / metall noble / Consonants  i.- La fa la vaca /  Vocal / part del cos j.- Format d’aire /  El que cullen els veremadors k.- Príncep de les Abracandàries en la Santa Espina l.- Molt Fort / conjunció / mitja mare / ultima lletra

 

Solució:

mots encreuats

Recuperació de La Santa espina

Recuperació de La Santa Espina de Eric Morera i d’Àngel Guimerà

La Vanguardia Dimecres, 7 Març 2007, pàgina 7

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2007/03/07/pagina-7/56063689/pdf.html

Del feminisme al nacionalisme

desconsol

Del feminisme al nacionalisme, número 18 de la Santa Espina.

Tothom coneix la famosa sardana que Enric Morera va escriure per el número 18 de la obra “La Santa Espina”, aquesta sardana va arribar a ser tant coneguda que avui en dia molta gent no sap que pertanyia a una obra musical més gran.

Dic pertanyia perquè la Sardana que tothom coneix amb el nom de la Santa  Espina és un arrengament que es va fer per executar la sardana sense la melopea que la precedeix  a l’obra complerta.

El número 18 de la obra consta de dos parts: la Melopea i el Ballet. La melopea inicia en el compàs número 1 (Poc a Poc) i acaba   amb una pausa amb calderó al compàs 57; la segona part inicia en el compàs 58 (Temps de Ballet) fins a completar el número que conté 100 compassos.

El terme “Melopea” el trobem en la part incomplerta d’apuntar que ens ha arribat. Aquest document comença al compàs número 24 del segon acte i que fou realitzada per la mateixa mà que la còpia bella.

De La Santa Espina ens han arribat  tres documents en els que hem basat la nostra revisió crítica de l’obra, feta l’any 2002: un manuscrit del Mestre Morera, la partitura autògrafa; una copia feta per un copista en la que hi ha esmenes de la mà del mestre Morera (La còpia bella); i una part d’apuntar que com hem assenyalat és incompleta.

En aquest post parlarem de la primera part d’aquest  número 18, aquesta introducció de 57 compassos que  anomenaren “Melopea” en la part d’apuntar.

Per “Melopea” hem d’entendre un “cant monòton sobre el que es recita alguna cosa”,  entenent l’accepció aristotèlica que dona a la seva “Poètica” i que considerava una part essencial de la tragèdia.

La situació històrica de Catalunya en el moment del naixement de La Santa Espina el podem trobar magníficament explicat en la conferència del dimarts 18 de setembre del estudiós de la cultura catalana Sr. Lluís Subirana (podeu trobar el link a arxius relacionats d’aquesta pàgina per a llegir-la completa):

“…Espanya feia pocs anys que havia perdut la guerra contra els Estats Units (1898) i els seus darrers reductes colonials d’ultramar: Filipines, Puerto Rico i Cuba, on va perdre més de mig milió de soldats. Per altra part, la situació al nord de l’Àfrica es complicava dia a dia. La determinació de l’Estat que els soldats de lleva podien lliurar-se d’anar a la guerra pagant una penyora d’aproximadament 1.500 pessetes va encendre els ànims del poble. Els rics s’escapolien de la guerra. Aquesta discriminació ocasionava una autèntica revolta a Catalunya que esclataria uns anys després, el 1909, amb els fets de la Setmana Tràgica.

Malgrat això, el gran progrés industrial i econòmic català causava recels a Madrid. Catalunya era capdavantera d’una Espanya derrotada que havia perdut el tren de la modernitat. En aquestes circumstàncies eren d’esperar els recels d’Espanya a concedir l’autonomia a Catalunya, i també a l’inrevés, els recels de Catalunya vers la resta d’Espanya que representava un fre massa feixuc al seu desenvolupament.

En l’àmbit cultural, Catalunya començava a superar les conseqüències del decret de Nova Planta de 1716 i de l’augment demogràfic derivat de la industrialització i de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. El segle XX s’iniciava amb un sentiment catalanista manifestat en una part de la societat que es concentra, el 1901, a l’entorn de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Francesc Cambó. S’arribaren a plantejar la qüestió catalana en termes d’autonomia dins l’Estat espanyol. Les relacions de Catalunya amb l’Estat eren força tenses fins a l’extrem de prohibir els Jocs Florals a Barcelona que a la tardor se celebraren al Canigó, sota l’empara del bisbe de Perpinyà.

A partir de 1906 el català es començava a emprar tímidament en algunes corporacions públiques i ajuntaments del Principat. Tanmateix, se’n faria ús corrent en els escrits i relacions de l’església amb el fidels. El fet de publicar un catecisme en català provocà una duríssima campanya anticatalanista del govern central. El bisbe Moragas va ser cridat a Madrid i amonestat severament.

El març de 1906, l’Estat espanyol aprovava una llei que passava a furs militars els delictes contra la pàtria, arran dels lamentables fets del Cu-cut! Això enervà el poble català i provocà l’aparició de Solidaritat Catalana, una bigarrada coalició de carlins, de republicans, de “lligaires” i de la Unió Catalanista. Tots dirigits per la Lliga Regionalista. Va assolir un notable èxit a les eleccions generals de 1907. Però la mateixa dispersió ideològica acabaria amb aquesta coalició.

També el 1906 se celebrava a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengüa Catalana, un fòrum que congregava tots els estudiosos de la nostra llengüa. El fet va comportar el retorn a Barcelona de Pompeu Fabra, professor de química a la Universitat de Bilbao. Un any després, el 1907, de la mà de Prat de la Riba es creava el centre intel·lectual català més rellevant del nostre país, que va proporcionar diversos mecanismes perquè la cultura catalana adquirís quotes més altes en el panorama cultural nacional i europeu: l’Institut d’Estudis Catalans.

En l’àmbit teatral i musical a Barcelona, a més de les sales de festes del Paral·lel, a les barriades hi havia diversitat de teatres petits, generalment d’entitats culturals, que oferien una programació variadíssima. Hi triomfava el denominat gènere “chico”. Dos teatres, el Dorado i el Gran Via, programaven sarsueles. El gran Teatre del Liceu continuava oferint òperes i concerts de música clàssica. Era el teatre de la burgesia catalana. Entre el teatres amb més programació en català hi havia el Romea, el Català i el Principal. Enric Morera encapçalà la iniciativa de crear el Teatre Líric Català i comptaria amb els millors poetes i músics catalans de l’època.

És en aquest context que, a finals de 1905, el propietari d’Espectacles i Audicions Graner va demanar a Àngel Guimerà que escrigués una obra per a ser estrenada, per a la Quaresma de 1906, dins la temporada del teatre líric català. Encàrrec que Guimerà va acceptar escrivint una rondalla en tres actes i sis quadres que va titular La santa espina… “

Conferència de Lluís Subirana 18/09/2007

 

El número 18 de La Santa Espina es el començament del desenllaç feliç de la rondalla: un capità pirata ha raptat una sèrie de dones per ordre del Patge Dardell, que és en veritat la sirena Rosa Vera disfressada, per a veure si el fals rei de les Abracandàries s’enamora d’una dona abans que sigui mitja nit per a desfer un encanteri i fer que el verdader rei de les Abracandàries, que ha estat convertit en palmera, torni a ser home i que el fals rei torni a ser un bover.

En el número anterior, el número 17, uns altres pirates porten unes dones de moreria que s’ofereixen en cos i ànima al fals rei, el bover que sap que no es pot enamorar de cap mossa si vol seguir essent rei, ni se les mira.

En entrar el capità pirata, en el número 18, el Patge Dardell (la sirena Rosa Vera) li pregunta on ha fet les preses.

El capità pirata fa una descripció d’una terra magnifica, un paradís que a mida que avança el seu discurs, hom identifica amb Catalunya.

En començar la descripció d’aquesta terra idíl·lica ataca el primer compàs del número.

 El text del capità pirata acava precisament amb la fi de la primera part del número: el text del capità pirata és el text de la melopea.

melopea

La gran acceptació des de la primera funció de la sardana per part del públic no es casual: Morera va utilitzar una finesa que fins avui no se n’ha parlat. De manera completament diferent als leitmotivs de Wagner, en Morera va jugar amb el significat d’una melodia, en aquest cas de tota una cançó i de forma admirable…

Mentre la gent vibrava amb les paraules meravellosament escrites per en Guimerà , en Morera de forma subliminal, inconscient, deia clar i català:

“Catalunya en altre temps ella sola es governava,

I es feien les seves lleis  en sa llengua i no en cap altra.

Plora, plora Catalunya ja que no et governes ara!

Des de ja fa massa temps estrangers son que la manen

I en llengua estranya es fan lleis  que a la nació son contraries.

Plora, plora Catalunya ja que et doblegues encara!”

Si, la lletra per a qui l’hagi pogut conèixer és la que pertany a “Plany”. Morera ja l’havia harmonitzada per a piano i es posava en programes com ens diu en Miquel Saperes en la seva biografia del Mestre Morera:

 planyretall

“El 9 de Gener de 1902, en un concert organitzat per “Catalunya i avant” a honor d’Agnès Armengol de Badia, Josefa Figueroa (al piano, Remei Coromins) li interpreta “Plany” i ” San Ramón”

(Miquel Saperes: “ El mestre Enric Morera”,

editorial Andorra S.L, col·lecció AHIR-DEMÀ 1969, pàgina 71)

 

La versió per a cor d’homes, es va estrenar precisament el dos de març, en el primer concert de quaresma, sempre al teatre principal interpretat per l’Orfeó Català conjuntament amb “La mala nova”, en primeres audicions (obra citada, pàgina 95)

La partitura de Plany va ser editada per l’editorial L’avenç l’any 1897 com podeu veure a la portada de la partitura. Mireu a la secció d’ arxius relacionats

No és cap casualitat que la realització harmònica per a cor de homes coincideix exactament amb la de l’orquestra.El mestre Morera va ser genial en posar com a melopea un cant patriòtic amb un text que es contra-posa frontalment per una part amb la actitud acomodatícia de les dones de la moreria:

“Qu’ens vulgui’l rey Arnolt.

Som blancas com la lluna

Y ardentas com el sol.

No més que’n vulga una

Content ne será’l vol.

Que trihi el rey Arnolt.”

Les dones que es dobleguen davant del voler del rei i contentes de fer-ho, en contraposició de la dona que es doblega (Catalunya) davant dels estrangers que la manen i que plora car tot i essent meravellosa, no pot reaccionar.

La reacció arribarà amb la segona part del número 18, després d’aquesta pausa amb calderó en la que veiem a un pirata, un home fort que plora, admirant les meravelles d’aquell lloc que “semblava de més enllà de la terra”, com diu en Guimerà.

La segona part atacarà amb un ritme molt més mogut (Temps de Ballet) en contraposició de la primera part ( A poc a poc) ,  la tonalitat passarà de la m a La M; i a l’ escenari passarem de veure a un capità pirata plorant  d’emoció, a unes dones catalanes que es planten davant l’Arnolt dient que elles no es pensen doblegar davant d’un rei o d’un estranger que la manin.

El que volia ser un himne feminista ha estat, és i serà un himne patriòtic que ha representat, representa i representarà un poble.

Memòria històrica cultural. El centenari de La santa espina

Lliurament de la medalla de la ciutat a Lluis SubiranaMemòria històrica cultural. El centenari de La santa espina

CONFERÈNCIA: “Memòria històrica cultural. El
centenari de La santa espina” pronunciada pel Sr. Lluís Subirana,
estudiós de la cultura catalana, el dimarts 18 de setembre de
2007.

Adjuntem Link de la brillant conferència del Sr Lluís Subirana:

http://ca.sabadell.cat/Cicles/p/Confe2007Diada_cat.asp

Com neix la santa espina: Guimerà, Vives i Morera

3 cara

L’endemà d’haver assistit al enterrament de l’eminent músic Manuel Fernández Caballero, el 27 de febrer 1906, Amadeu Vives  va rebre una carta d’Àngel Guimerà.

“Sr. En Amadeu Vives.

Estimat amic:

Graner m’ha encarregat una obra i l’escriuré seguidament per a tenir-la acabada per la quaresma. Serà una Rondalla en tres actes i sis quadros  amb bruixes, cavallers, encantaments, etc. En cas de que pogués i volgués fer-la  jo li enviaria immediatament el pla detallat per quadros, on veuria els moments musicals que estan ben marcats…

…Graner es proposa presentar l’obra amb gran luxe. Què me’n diu?…

… Convé que en rebre aquesta em contesti perquè en cas que pogués dedicar-s’hi no hi ha temps a perdre. Jo no he parlat absolutament amb cap músic, ni a Graner tampoc fins a tenir la seva resposta…

… Sempre el seu amic i admirador, Àngel Guimerà”

Barcelona, 27 de febrer 1906

Es tractava de la Santa Espina. Amadeu Vives accepta musicar la obra i l’autor li va enviar, com li havia promès el pla detallat, que hom pot consultar car està adjunt amb la carta del mestre Guimerà.

Tenia, en efecte, molts motius de lluïment per al músic i aquest es va posar a treballar en ella amb il·lusió, com un merescut descans i un profitós exercici entre tantes obres sense valor ni ambició, escrites únicament per abastar les cartelleres i poder viure.

No va donar la seva conformitat immediata  fins a tornar de Barcelona, on tenia necessitat de ser-hi uns dies per a parlar amb les empreses respecte a l’explotació de les seves obres. Entre les persones que va visitar hi havia en Guimerà. Va anar a trobar-lo a casa seva, al carrer Petritxol  i van parlar de la Santa Espina , de la qual tenia ja composada la meitat del primer acte.

Guimerà va estar d’acord amb totes les idees i propostes per a continuar el desenvolupament musical. Però abans que seguís endavant va voler informar-lo de com Lluis Graner, l’empresari del Teatre Principal, pensava pagar-los els drets d’autor. Seria de la mateixa forma  en que havien pagat a altres poetes i compositors catalans en anteriors temporades del Teatre Líric Català.

Guimerà va dir a en Vives que hi havia el costum de donar un tant per temporada, no pel nombre de representacions. El músic va negar-se en absolut a acceptar aquestes condicions, perquè creia que els autors havien de cobrar un tant per cent de la taquilla o un tant alçat per representació.

Com no hi havia manera d’arranjar satisfactòriament aquesta qüestió, Amadeu Vives va deixar de treballar en la composició de La Santa Espina i molt a pesar seu va tornar el llibre a en Guimerà.

Fou Enric Morera qui va donar forma a l’obra d’una manera esplèndida.

El mestre Morera va tenir un gran disgust en assabentar-se després que l’havien escollit perquè en Vives se n’havia desdit.

La Santa Espina es va estrenar el 16 de gener del 1908, la fusió de l’art i la inspiració del dramaturg Àngel Guimerà amb el músic Enric Morera és completa.

La rondalla  de gran espectacle La Santa Espina, difícilment podrà tornar a administrar-se pel cost de presentació i la complicació del seu muntatge, oferia nombroses i variades situacions en las quals el compositor tenia prou motius de lluïment. Com les corrandes de Gueridó a Maria, l’arribada dels traginers amb els muls amb picarols portant la verema, ball dels trepitjadors sobre el cup, Rosa Vera i Arnolt, jocs d’armes entre cavallers, encantaments i conversió dels cavallers en un bosc de palmeres i l’escena culminant dels corsaris i les seves preses, en la qual les noies catalanes canten una cançó que torna al seu si Gueridó encantat i inspira al mestre Enric Morera la seva magnífica sardana coneguda per la Santa Espina, que ha esdevingut la seva composició més popular i àdhuc, en certs moments, ha tingut un caràcter simbòlic.

Llegim en crítiques de l’època:

“En Morea ha compost per a  La Santa Espina una valuosa partitura que pot comptar-se entre les millors que ha produït per a aquell teatre. Encara que ha estat escrita en un espai de temps relativament curt (puig la empresa l’havia encarregada abans al mestre Vives , i així s’havia anunciat al començament de la temporada), el treball del fecund compositor no en surt pas gaire perjudicat.   La major part dels números son d’una factura ben acurada i la inspiració hi raja sempre distingida i fàcil. En el primer acte sobresurten l’alegre cor de veremadors i l’animada escena de les bruixes, molt ben tractada en la orquestra. En l’acte
segon es fa aplaudir, pel seu bell lirisme, la balada i la cançó de l’espasa, que canta el joglar, i guarda també un bonic color tota l’escena del príncep amb la sirena. El final, amb el moviment de l’arribada del vaixell i l’encantament de l’escena, distreu un xic l’atenció, però entremig ressalten motius de prou relleu, com el del cor d’embruixadors, d’entonacions i ritmes ben apropiats. Al tercer acte l’ambient catalanesc hi desplega tota la seva ufana i escapa arreu la flaire. Després del bonic ballet oriental, que es recomana per la seva delicada melodia, heus aquí la mes joliua inspiració de l’obra: el cor de captives catalanes, ple de gràcia i de frescor, el qual s’enllaça amb una sardana tan airosament ritmada i de sonoritat tan lluminosa, que totes les nits, en acabar-se, un gran esclat d’aplaudiments la corona. Pel seu sentiment popular és també notable, i es fa escoltar amb plena delectació, el fragment orquestral que acompanya, en el mateix acte, la poètica descripció de la terra catalana.  Les decoracions, pintades per Vilomara, Moragas, Alarma i Junyent, magnífiques.”

A “El eco de Sitges” el 22 de febrer 1910:

“La empresa del teatro principal de Barcelona, inauguró el jueves una temporada lírico-catalana, con una buena compañía y decorado nuevo poniéndose en escena entre otras obras La Santa Espina, letra de Guimerà y música de Morera, cuya buena interpretación obtuvo estrepitosos aplausos, aclamándose a los autores, presentándose sólo don Ángel Guimerà quien, para acallar la ovación, adelantóse al procenio emocionado y se dirigió a los espectadores con estas frases: “Entre totes les mans ab que encaixat y entre totes aqueixes que m’aplaudeixen, que es com si m’encaixessin, n’hi trovo á mancar una; la de l’amich Morera que treballa per la patria escampant l’árt de Catalunya pel mon. Jo recullo aquets aplaudiments per en Morera”, renovándose el entusiasmo quizás más fuerte y espontáneo.

L’empresa Espectacles i Audicions Graner duia a terme activitats artístiques excepcionals. Malgrat un èxit evident ja que el públic omplia quasi cada dia la sala principal, l’empresa anava a la deriva i va acabar en una desfeta completa, esgotant els cabals que havia exposat d’una manera tan generosa Lluís Graner. Les despeses de presentació, execució i nòmines del personal sobrepassaven de bon tros els ingressos, suposant que el teatre fos sempre ple. Es donava el cas, paradoxal en aparença, que com més representacions es donaven d’una obra més diners s’hi perdien. Com va succeir amb La Santa Espina, amb els seus trenta-un personatges, nombrosa comparseria, orquestra, cors, tramoia, etc.

Bibliografia:

Santpere l’home i l’artista. Figures del teatre per Antoni Vallescà. Ed. Francesc Alum primera edició.

Història del teatre Català per Xavier Fàbregas. Editorial Millà. Primera Edició

Història del Teatre Català per Francesc Curet. Enciclopèdia Catalana Aedos

Àngel Guimerà vida i obra per Josep María Junyent. Editorial Millà.

Amadeo Vives, el músico y el hombre F.Hernandez Gribal Ediciones Lira 1971

Moments Viscuts. Auto-biografia. Graficas Barcelona 1936.

Hemeroteca