L’endemà d’haver assistit al enterrament de l’eminent músic Manuel Fernández Caballero, el 27 de febrer 1906, Amadeu Vives va rebre una carta d’Àngel Guimerà.
“Sr. En Amadeu Vives.
Estimat amic:
Graner m’ha encarregat una obra i l’escriuré seguidament per a tenir-la acabada per la quaresma. Serà una Rondalla en tres actes i sis quadros amb bruixes, cavallers, encantaments, etc. En cas de que pogués i volgués fer-la jo li enviaria immediatament el pla detallat per quadros, on veuria els moments musicals que estan ben marcats…
…Graner es proposa presentar l’obra amb gran luxe. Què me’n diu?…
… Convé que en rebre aquesta em contesti perquè en cas que pogués dedicar-s’hi no hi ha temps a perdre. Jo no he parlat absolutament amb cap músic, ni a Graner tampoc fins a tenir la seva resposta…
… Sempre el seu amic i admirador, Àngel Guimerà”
Barcelona, 27 de febrer 1906
Es tractava de la Santa Espina. Amadeu Vives accepta musicar la obra i l’autor li va enviar, com li havia promès el pla detallat, que hom pot consultar car està adjunt amb la carta del mestre Guimerà.
Tenia, en efecte, molts motius de lluïment per al músic i aquest es va posar a treballar en ella amb il·lusió, com un merescut descans i un profitós exercici entre tantes obres sense valor ni ambició, escrites únicament per abastar les cartelleres i poder viure.
No va donar la seva conformitat immediata fins a tornar de Barcelona, on tenia necessitat de ser-hi uns dies per a parlar amb les empreses respecte a l’explotació de les seves obres. Entre les persones que va visitar hi havia en Guimerà. Va anar a trobar-lo a casa seva, al carrer Petritxol i van parlar de la Santa Espina , de la qual tenia ja composada la meitat del primer acte.
Guimerà va estar d’acord amb totes les idees i propostes per a continuar el desenvolupament musical. Però abans que seguís endavant va voler informar-lo de com Lluis Graner, l’empresari del Teatre Principal, pensava pagar-los els drets d’autor. Seria de la mateixa forma en que havien pagat a altres poetes i compositors catalans en anteriors temporades del Teatre Líric Català.
Guimerà va dir a en Vives que hi havia el costum de donar un tant per temporada, no pel nombre de representacions. El músic va negar-se en absolut a acceptar aquestes condicions, perquè creia que els autors havien de cobrar un tant per cent de la taquilla o un tant alçat per representació.
Com no hi havia manera d’arranjar satisfactòriament aquesta qüestió, Amadeu Vives va deixar de treballar en la composició de La Santa Espina i molt a pesar seu va tornar el llibre a en Guimerà.
Fou Enric Morera qui va donar forma a l’obra d’una manera esplèndida.
El mestre Morera va tenir un gran disgust en assabentar-se després que l’havien escollit perquè en Vives se n’havia desdit.
La Santa Espina es va estrenar el 16 de gener del 1908, la fusió de l’art i la inspiració del dramaturg Àngel Guimerà amb el músic Enric Morera és completa.
La rondalla de gran espectacle La Santa Espina, difícilment podrà tornar a administrar-se pel cost de presentació i la complicació del seu muntatge, oferia nombroses i variades situacions en las quals el compositor tenia prou motius de lluïment. Com les corrandes de Gueridó a Maria, l’arribada dels traginers amb els muls amb picarols portant la verema, ball dels trepitjadors sobre el cup, Rosa Vera i Arnolt, jocs d’armes entre cavallers, encantaments i conversió dels cavallers en un bosc de palmeres i l’escena culminant dels corsaris i les seves preses, en la qual les noies catalanes canten una cançó que torna al seu si Gueridó encantat i inspira al mestre Enric Morera la seva magnífica sardana coneguda per la Santa Espina, que ha esdevingut la seva composició més popular i àdhuc, en certs moments, ha tingut un caràcter simbòlic.
Llegim en crítiques de l’època:
“En Morea ha compost per a La Santa Espina una valuosa partitura que pot comptar-se entre les millors que ha produït per a aquell teatre. Encara que ha estat escrita en un espai de temps relativament curt (puig la empresa l’havia encarregada abans al mestre Vives , i així s’havia anunciat al començament de la temporada), el treball del fecund compositor no en surt pas gaire perjudicat. La major part dels números son d’una factura ben acurada i la inspiració hi raja sempre distingida i fàcil. En el primer acte sobresurten l’alegre cor de veremadors i l’animada escena de les bruixes, molt ben tractada en la orquestra. En l’acte
segon es fa aplaudir, pel seu bell lirisme, la balada i la cançó de l’espasa, que canta el joglar, i guarda també un bonic color tota l’escena del príncep amb la sirena. El final, amb el moviment de l’arribada del vaixell i l’encantament de l’escena, distreu un xic l’atenció, però entremig ressalten motius de prou relleu, com el del cor d’embruixadors, d’entonacions i ritmes ben apropiats. Al tercer acte l’ambient catalanesc hi desplega tota la seva ufana i escapa arreu la flaire. Després del bonic ballet oriental, que es recomana per la seva delicada melodia, heus aquí la mes joliua inspiració de l’obra: el cor de captives catalanes, ple de gràcia i de frescor, el qual s’enllaça amb una sardana tan airosament ritmada i de sonoritat tan lluminosa, que totes les nits, en acabar-se, un gran esclat d’aplaudiments la corona. Pel seu sentiment popular és també notable, i es fa escoltar amb plena delectació, el fragment orquestral que acompanya, en el mateix acte, la poètica descripció de la terra catalana. Les decoracions, pintades per Vilomara, Moragas, Alarma i Junyent, magnífiques.”
A “El eco de Sitges” el 22 de febrer 1910:
“La empresa del teatro principal de Barcelona, inauguró el jueves una temporada lírico-catalana, con una buena compañía y decorado nuevo poniéndose en escena entre otras obras La Santa Espina, letra de Guimerà y música de Morera, cuya buena interpretación obtuvo estrepitosos aplausos, aclamándose a los autores, presentándose sólo don Ángel Guimerà quien, para acallar la ovación, adelantóse al procenio emocionado y se dirigió a los espectadores con estas frases: “Entre totes les mans ab que encaixat y entre totes aqueixes que m’aplaudeixen, que es com si m’encaixessin, n’hi trovo á mancar una; la de l’amich Morera que treballa per la patria escampant l’árt de Catalunya pel mon. Jo recullo aquets aplaudiments per en Morera”, renovándose el entusiasmo quizás más fuerte y espontáneo.
L’empresa Espectacles i Audicions Graner duia a terme activitats artístiques excepcionals. Malgrat un èxit evident ja que el públic omplia quasi cada dia la sala principal, l’empresa anava a la deriva i va acabar en una desfeta completa, esgotant els cabals que havia exposat d’una manera tan generosa Lluís Graner. Les despeses de presentació, execució i nòmines del personal sobrepassaven de bon tros els ingressos, suposant que el teatre fos sempre ple. Es donava el cas, paradoxal en aparença, que com més representacions es donaven d’una obra més diners s’hi perdien. Com va succeir amb La Santa Espina, amb els seus trenta-un personatges, nombrosa comparseria, orquestra, cors, tramoia, etc.
Bibliografia:
Santpere l’home i l’artista. Figures del teatre per Antoni Vallescà. Ed. Francesc Alum primera edició.
Història del teatre Català per Xavier Fàbregas. Editorial Millà. Primera Edició
Història del Teatre Català per Francesc Curet. Enciclopèdia Catalana Aedos
Àngel Guimerà vida i obra per Josep María Junyent. Editorial Millà.
Amadeo Vives, el músico y el hombre F.Hernandez Gribal Ediciones Lira 1971
Moments Viscuts. Auto-biografia. Graficas Barcelona 1936.
Hemeroteca
lasantaespina 